Ovidi i la poesia

No són vells!

Van amb el cos ajupit
ajudats d’un bastó
van sense anar a cap lloc
s’amaguen en un racó.

Porten molt apretades les seves mans,
amagant el tremolor.
No són vells, són gent gran
                 són cercadors d’amor

Que en mirar-se es comprenen
es veuen sols i callen
es busquen perquè s’entenen
Hi ha qui vol que s’han vagin

que  els sorprenguí la mort
i els porti a altre morada,
que els falli altre vegada la sort
i deixin lliures les seves coixineres.

Dons molesten amb sa presència,
els seu repòs i ses mirades
sols busquen l’herència
dels seus fronts treballats.

Se’ls nega un somriure,
i el poc de comprensió
que la seva edat precisa:
l’acolliment dels seus cors.
   
Perden poc a poc ses vides
i ja no tenen força a les mans,
fondes arrugues entristeixen son rostre
no són vells, són gent gran

Quan caminen arrastren pena
I van plorant en silenci
dons tenen l’ànima plena de
la sequera del  despreci

Com que paguen les seves inquietuds
del ahir que van viure
com deure una explicació
per tant com van patir

Mes avui és neu al seu cabell
i sa força una quimera
jo no li val el consol
de valer-se per si mateix

Hi ha qui vol que se’n vagin
que els sorprengui la mort
es veuen sols i callen
encara que no tinguin sort.


No són vells, són gent gran.

Ovidi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada