Antoni: petites històries

Ara que tinc catorze anys

Antonio ja és hora que et posis pantalons llargs, que et surten pels negres a les cames; em va dir un dia la meva mare. Aleshores em vaig comprar uns pantalons texans llargs. Semblava que m’havia fet gran de cop. M’agradava veure’m amb pantalons llargs.

Passat l’estiu, vaig anar a cercar feina. Hi havia molts rètols on posava que “feia falta  aprenent”. Els primer treballa que vaig fer va ser d’aprenent de tapisser; em donaven 25 pessetes més que als amics que treballaven de mecànics. Als mesos que vaig treballar de tapisser vaig aprendre mot i a casa vaig entapissar les cadires i els sofàs i, em van quedar molt bé.
Al poc temps, em vaig fer-me fer, el meu primer vestit a mida, en una sastreria que hi havia a la plaça Ibiza; la jaqueta tenia dos talls darrere, sempre m’han agradat així les jaquetes, em quedava molt bé, (tenia bona perxa).

Donava la setmanada, cobràvem per setmanes, sencera a casa i la mare, em donava cèntims per anar al cine. Jo me’n anava al ball, al “Fomento de Horta”, la pista de ball era circular i oberta pel davant, on estava l’orquestra. Al costat de la pista, hi seien les noies.
Als amics em deien, Antonio, si ets capaç de creuar la pista fins a l’orquestra et paguem un “Cubalibre”, però jo era molt tímid i no m’atrevia a travessar la pista davant de totes les noies, que estaven a un costat i l’altre esperant que comences el ball.

També recordo que els diumenges fumàvem al ball, per aparentar més edat, però no m’agradava i ja no tornava a fumar fins el diumenge següent.
En arribar l’estiu, hi havia molta marxa amb les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, sempre anàvem al barri de Gràcia a ballar tota la nit, i al dematí anàvem a casa, agafàvem el vestit de bany i anàvem a la platja de Castelldefels. No tornàvem a casa fins passat al migdia. Recordo que quan arribava a casa, portava l’esquena cremada i tot el cos groc, la meva mare em posava crema, i també que em vaig quedar dormit assegut a la taula per dinar.
Al quinze d’agost són les festes de Gracia, anàvem voltant pel barri fitxant-nos en els carrers engalanats on hi havia orquestra; també anàvem als envelats de la plaça del Diamant i de la plaça del Sol.

Sis mesos més tard, vaig trobar feina de mecànic matricer motlliste, em va agradar i vaig canviar.  Aquest va ser el meu ofici, en el que he treballar fins a la jubilació.



Pinzellades d’un adolescent

M’han cridat de la Biblioteca dient que puc passar a recollir el llibre que vaig demanar.
Quan tenia tretze anys i feia l’últim curs dels estudis primaris, a classe hi havia trenta-vuit alumnes; catorze eren batxillers i
vint-i-quatre feien estudis primaris.

El mestre es deia Senyor Camats i tots el respectàvem molt i l’apreciàvem perquè era molt bona persona. Recordo quan es va jubilar, perquè era gran, tenia setanta anys, tots vam sentir la seva marxa.
Després de l’horari de classe ens quedàvem un hora més i fèiem un curset, bé de comerç o de indústria.
Jo el vaig fer de indústria i el vaig aprovar, així vaig passar directament a l’Escola Industrial.
Quan a classe feien dibuix o un altre treball, els batxillers llegien un llibre que explicava l’aventura d’un capità de la Marina Mercant, que es va emportar el seu fill a un viatge en vaixell, el vaixell es deia “Maria”, matricula de Bilbao, jo sempre escoltava la lectura del llibre i m’agradava molt.
Van passar anys i un dia ho vaig recordar, i vaig començar a preguntar a les llibreries on el podia trobar, però en no saber-ne l’editorial ni l’autor, no va ser possible trobar-lo.
Un dia, no fa gaire, vaig preguntar a la Biblioteca on el podia trobar, em van recomanar cercar-lo a la xarxa de Biblioteques Municipals per Internet, el vaig trobar a la biblioteca ce Manresa, es deia “Luiso, “Maria· matricula de Bilbao.
L’escola on anava es deia General Primo de Ribera hi estava al Parc Güell, l’entrada la té al costat del drac que hi ha pujant les escales, cap a la plaça de les columnes.

De dilluns a divendres fèiem el descans al pati de l’escola on fèien gimnàstica. Els dissabtes fèiem un partit de futbol a la plaça de les columnes.
També recordo quan em van confirmar amb l’Arquebisbe Monsenyor Jubany, a l’església  que hi ha al costat del Parc Güell, al carrer Larrad, però no recordo el seu nom ni el de l’escola que el van canviar.
Dons, Antoni, qui no té cap a de tenir cames i me’n vaig anar al Parc Güell per veure com es diu l’escola.
L’escola és el centre escolar Baldiri Reixac, i l’església La Mare de Deu de la Salud, ja no existeix, ara és un centre per a la joventut.

Quan ho va llegir la meva dona i la meva filla van riure-se’n molt perquè m’havia equivocat, vaig escriure que m’havien donat l’extremunció en lloc de la confirmació, i és clar, jo no estava mort. Cert, em vaig equivocar, sóc ben viu, però els vaig comentar que havia estat oficialment mort i els ho podia demostrar. Aleshores els vaig ensenyar el certificat de defunció a nom meu.
Havia passat  quan el meu pare va morir, a Pompes Fúnebres es van equivocar en fer el certificat de defunció del meu pare, i al van fer amb el meu nom i cognoms.
Vaig haver de portar-lo a l’empresa on treballava, explicant-los que  estava viu, no fos que em donessin de baixa per difunt.


LA BODA

Us recordeu que el dia 21 de novembre tenim la boda del Carles i l’Anna? Ja teniu els vestits preparats? Sí! Ja ho tenim tot preparat.

Dons ens posarem d’acord per anar amb l’Euromed o en cotxe. Millor anirem amb cotxe. D’acord.
Dons agafem el cotxe i fem cinc cents setanta Km,  fins arribar a Elx i trobar l’hort del capella on passarem la nit.

Vam arribar la mar de bé i a recepció ens van donar les claus dels bungalows que teníem reservats, que eren molt bonics per dins, i estaven dins uns jardins molt grans amb moltes palmeres; vam dormir molt bé.
Al dia següent era la boda.
Ens vam trobar amb tota la família que havia vingut de Granada. Ens vam posar molt contents perquè són molt familiars i hi ha molta química entre nosaltres.

ELS CONVIDATS     
 
Al arribar a l’església semblava que hi havia dues bodes, la del meu nebot i la de la família de la núvia.
Nosaltres anàvem tots molt alegres i conversàvem molt, i la gent jove vestida amb molta elegància i molt progre; les noies portaven vestits per sobre el genoll i les dones de la família de la núvia un pam per sota els genolls, una gent molt seriosa.

LA BODA 

La cerimònia va ser molt llarga i el que més ens ha cridat l’atenció va ser quan el capellà va preguntar a la padrina (la mare del nuvi, la meva germana) quants fills va tenir la seva mare i va contestar tres; al padrí li va repetir la pregunta i ell va contestar: cinc. Aleshores el capellà els va dir als nuvis, tres més cinc són vuit, o sigui que vosaltres heu de tenir vuit fills.
La família de la núvia somreia acceptant el que havia dir el capellà, i la família del nuvi, les dones bufaven i per sota el nas deien: què diu el capellà? Ens vam quedar aterrits al escoltar-lo.
Em sembla que la família del nuvi es del Opus Dei, per la manera de vestir i comportar-se al llarg del dia, tots molt seriosos.

EL GUATEQUE

Al convit es notaven molt les diferències. A les taules nostres regnava l’alegria i les converses eren divertides, es notava que ho passàvem bé. A les taules d’ells parlaven molt baixet i no semblava que estiguessin en una boda.

EL BALL

Després de dinar, hi havia ball. Ells van venir, molts pocs al bar per consumir, però a ballar ningú. Llavors la nostra gent jove es va apoderar de la pista de ball i no van parar de ballar, i nosaltres també.

LA MATINADA

Nosaltres vam fer moltes fotos, ballant, bevent, rient... No vam parar. De matinada ja estàvem molt cansats i, aleshores van aparèixer amb xurros i xocolata; sí senyors, ens els vam menjar!

MATÍ

Ens vam aixecar al matí i vam anar a un restaurant per esmorzar tots junts per fer el comiat.

Va ser una boda molt lluïda i vam passar un cap de setmana molt i molt contents; i ja de tornada cap a casa amb el cotxe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada