dimarts, 25 d’abril de 2017

Antoni

Antoni



Quan vaig arribar al barri

Vivia al barri del Guinardó, però un dia baixant cap a l’avinguda Meridiana em vaig fixar en un bloc de pisos en  venta. Vaig entrar a veure’ls i em van agradar perquè tenien l’estació del metro molt a prop.
El pis em va semblar molt bonic. Al menjador i a les habitacions de darrere hi donava el sol tot el dia, perquè davant hi havia unes casetes baixes, me’l vaig comprar. Amb el temps, però  han enderrocat les casetes baixes i les noves construccions ens tapen una mica el sol.
Davant del bloc on vaig comprar el pis, hi havia una caseta que ocupava un carril d’ample i el transit es feia un embut, aleshores senties els clàxons dels cotxes a tot hora. Fins que van enderrocar la caseta...
Al temps reglamentari (nou mesos),  estàvem plens de felicitat perquè esperàvem el nostre primer fill. Però quan Alicia es posar de part, hi havia vaga de metges i no la van poder atendre, la nostra primera filla va néixer morta. Fou un cop molt dur per a una jove parella. Recolzant-nos l’un en l’altre i amb molt d’amor vam seguir endavant i vam retrobar l’esperança.
Passats dos anys va arribar al món el nostre primer fill, en Toni, que ens va omplir d’alegria i felicitat. Estava tant content i esverat amb el nostre fill, que a l’habitació de la Clínica Adelfos on va néixer, en Toni el mes de novembre, feia un fred que pelava, van haver de posar dues mantes al llit de la meva dona i jo vaig passar tota la nit fent gimnàs per treure’m al fred, i sabeu perquè? Doncs perquè hi havia la finestra de l’habitació oberta i no me’n vaig adonar¡
Per aquells dies va morir en General Franco, i es va despertar el problema del Sahajara, algú va dir-li a l’Alicia, que potser cridarien a quintes els soldats llicenciats. Si, nois en la meva joventut tocava fer el Servei Militar. Entre dubtes i dubtes vaig explicar a Alicia que el meu cosí, també llicenciat, l’havien cridat a quintes i era a Ceuta, degut als problemes amb Sidifni. Ens va toca passar unes setmanes una mica angoixants, sempre recolzant-nos l’un amb l’altre, però tot va quedar en un ensurt.

El meu fill anava a la guarderia “Xicalla” que estava al carrer Biscaia xamfrà amb carrer Indústria. Quan li va arribar l’edat escolar  ens vem trobar amb el problema de que al col•legi no hi havia places.
Una colla de pares vam decidir reunir-nos i fer propostes per aconseguir una escola pels nostres fills.
Vaig començar a recollir signatures al carrer, fent passejades pe a l’avinguda Meridiana, aturant a tothom que passava i demanant-los si volien fer una signatura amb el DNI. Quan veia gent passejant per l’altre costat d’avinguda, creuava el pont que hi havia a la plaça Ferran i Reyes per aconseguir més signatures. A la fàbrica on treballava també vaig aconseguir moltes signatures, aprofitava l’hora d’esmorzar i el canvi de torn per demanar els companys que signessin.
Per la pressió feta vam aconseguir que ens fessin barracons provisionals, però vam continuar lluitant per que ens fessin una escola.
Els nens i els professors  també van fer pressió parant el transit al carrer Industria i un altre dia, parant l’aula, és a dir, portant-se les taules per fer la classe a la plaça Ferran i Reyes, davant de tot al barri.
Llavors va aparèixer la regidora Eulàlia Vintró , amb la que vam fer moltes reunions i amb altres representats de l’ajuntament.
Va ser l’època en que el complex esportiu DIR, va comprar la fàbrica “Alchemika” del carrer Indústria i van fer-hi el “Poliesportiu”, vam pensar que havíem de dir adéu al col•legi. Però la regadora Vintró ens va ajudar molt i gràcies a ella es va fer l’escola que porta el nom d’Antoni Balmanya, davant de la plaça Ferran i Reyes.
Quatre anys més tard va néixer la nostra filla. Li vam posar el nom d’Ali. Ella va completar la nostra felicitat, desitjàvem tenir la parelleta i ara, la nostra parelleta ens omplia d’alegria.
L’Ali va anar a l’escola Emili Juncadella, al carrer Joan de Garai. Quan van acabar de construir l’escola d’Antoni Balmanya l’hi vam canviar  perquè estudies al mateix centre que el seu germà.
Aquelles aules ara són el Casal de la Gent Gran de Navas que fa molta feina, no només amb entreteniments, també amb cursos d’anglès, informàtica i català.
Aquest és el que estic fent jo per aprendre a vocalitzar i perdre la vergonya al parlar; i més endavant si m’espavilo passar a classe d’escriptura o gramàtica. El més bonic és que tots som jubilats amb moltes ganes d’aprendre i els professors, monitors i voluntaris tenen molta paciència a l’hora d’explicar tot molt bé.
El barri a guanyat molt i ara esperem que acabin les obres de la fabrica Achemica, on estan fent  un centre de dia, una biblioteca i una escola bressol.
M’agrada molt llegir i cada tarda, menys el dimecres, me’n vaig a la biblioteca Garcilaso, però ara al barri, al carrer Indústria, davant del Casal de la Gent Gran de Navas, hi fan un edifici que tindrà molts serveis i el barri hi guanyarà molt. Hi haurà un centre de dia, una escola bressol, biblioteca, que per cert, m’anirà molt bé, perquè és més a prop de casa i no hauré de desplaçar-me al carrer Garcilaso. A més, em sembla que aquella la tancaran, de fet és que és molt petita.



La propera temporada hi haurà més contes!
Casal Gent Gran Navas juny 2011



Ara que tinc catorze anys

Antonio ja és hora que et posis pantalons llargs, que et surten pels negres a les cames; em va dir un dia la meva mare. Aleshores em vaig comprar uns pantalons texans llargs. Semblava que m’havia fet gran de cop. M’agradava veure’m amb pantalons llargs.
Passat l’estiu, vaig anar a cercar feina. Hi havia molts rètols on posava que “feia falta  aprenent”. Els primer treballa que vaig fer va ser d’aprenent de tapisser; em donaven 25 pessetes més que als amics que treballaven de mecànics. Als mesos que vaig treballar de tapisser vaig aprendre mot i a casa vaig entapissar les cadires i els sofàs i, em van quedar molt bé.
Al poc temps, em vaig fer-me fer, el meu primer vestit a mida, en una sastreria que hi havia a la plaça Ibiza; la jaqueta tenia dos talls darrere, sempre m’han agradat així les jaquetes, em quedava molt bé, (tenia bona perxa).
Donava la setmanada, cobràvem per setmanes, sencera a casa i la mare, em donava cèntims per anar al cine. Jo me’n anava al ball, al “Fomento de Horta”, la pista de ball era circular i oberta pel davant, on estava l’orquestra. Al costat de la pista, hi seien les noies.
Als amics em deien, Antonio, si ets capaç de creuar la pista fins a l’orquestra et paguem un “Cubalibre”, però jo era molt tímid i no m’atrevia a travessar la pista davant de totes les noies, que estaven a un costat i l’altre esperant que comences el ball.
També recordo que els diumenges fumàvem al ball, per aparentar més edat, però no m’agradava i ja no tornava a fumar fins el diumenge següent.
En arribar l’estiu, hi havia molta marxa amb les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, sempre anàvem al barri de Gràcia a ballar tota la nit, i al dematí anàvem a casa, agafàvem el vestit de bany i anàvem a la platja de Castelldefels. No tornàvem a casa fins passat al migdia. Recordo que quan arribava a casa, portava l’esquena cremada i tot el cos groc, la meva mare em posava crema, i també que em vaig quedar dormit assegut a la taula per dinar.
Al quinze d’agost són les festes de Gracia, anàvem voltant pel barri fitxant-nos en els carrers engalanats on hi havia orquestra; també anàvem als envelats de la plaça del Diamant i de la plaça del Sol.
Sis mesos més tard, vaig trobar feina de mecànic matricer motlliste, em va agradar i vaig canviar.  Aquest va ser el meu ofici, en el que he treballar fins a la jubilació.

Pinzellades d’un adolescent

M’han cridat de la Biblioteca dient que puc passar a recollir el llibre que vaig demanar.
Quan tenia tretze anys i feia l’últim curs dels estudis primaris, a classe hi havia trenta-vuit alumnes; catorze eren batxillers i
vint-i-quatre feien estudis primaris.
El mestre es deia Senyor Camats i tots el respectàvem molt i l’apreciàvem perquè era molt bona persona. Recordo quan es va jubilar, perquè era gran, tenia setanta anys, tots vam sentir la seva marxa.
Després de l’horari de classe ens quedàvem un hora més i fèiem un curset, bé de comerç o de indústria.
Jo el vaig fer de indústria i el vaig aprovar, així vaig passar directament a l’Escola Industrial.
Quan a classe feien dibuix o un altre treball, els batxillers llegien un llibre que explicava l’aventura d’un capità de la Marina Mercant, que es va emportar el seu fill a un viatge en vaixell, el vaixell es deia “Maria”, matricula de Bilbao, jo sempre escoltava la lectura del llibre i m’agradava molt.
Van passar anys i un dia ho vaig recordar, i vaig començar a preguntar a les llibreries on el podia trobar, però en no saber-ne l’editorial ni l’autor, no va ser possible trobar-lo.
Un dia, no fa gaire, vaig preguntar a la Biblioteca on el podia trobar, em van recomanar cercar-lo a la xarxa de Biblioteques Municipals per Internet, el vaig trobar a la biblioteca ce Manresa, es deia “Luiso, “Maria• matricula de Bilbao.
L’escola on anava es deia General Primo de Ribera hi estava al Parc Güell, l’entrada la té al costat del drac que hi ha pujant les escales, cap a la plaça de les columnes.
De dilluns a divendres fèiem el descans al pati de l’escola on fèien gimnàstica. Els dissabtes fèiem un partit de futbol a la plaça de les columnes.
També recordo quan em van confirmar amb l’Arquebisbe Monsenyor Jubany, a l’església  que hi ha al costat del Parc Güell, al carrer Larrad, però no recordo el seu nom ni el de l’escola que el van canviar.
Dons, Antoni, qui no té cap a de tenir cames i me’n vaig anar al Parc Güell per veure com es diu l’escola.
L’escola és el centre escolar Baldiri Reixac, i l’església La Mare de Deu de la Salud, ja no existeix, ara és un centre per a la joventut.
Quan ho va llegir la meva dona i la meva filla van riure-se’n molt perquè m’havia equivocat, vaig escriure que m’havien donat l’extremunció en lloc de la confirmació, i és clar, jo no estava mort. Cert, em vaig equivocar, sóc ben viu, però els vaig comentar que havia estat oficialment mort i els ho podia demostrar. Aleshores els vaig ensenyar el certificat de defunció a nom meu.
Havia passat  quan el meu pare va morir, a Pompes Fúnebres es van equivocar en fer el certificat de defunció del meu pare, i al van fer amb el meu nom i cognoms.
Vaig haver de portar-lo a l’empresa on treballava, explicant-los que  estava viu, no fos que em donessin de baixa per difunt.

ALICIA I ANTONIO: gaudeixen d'aquest present

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada